“Tirar endavant és passar de demanar a tenir alguna cosa per oferir”

Tenia 33 anys i un fill de 9 mesos quan la meva empresa es va enfonsar. Em vaig quedar sense diners, la relació de parella es va trencar i vaig haver de triar: tornar als EUA, on tindria sostre però seria lluny del meu fill, o quedar-me a Barcelona sense llar per tenir-lo a prop. Em vaig quedar.

I on dormia?

Anava tirant d’amics, de sofà en sofà. Sortia de casa seva a les sis del matí i hi tornava a mitjanit per no molestar. Tot i així, la bona voluntat té data límit.

Fins que ja no li va quedar cap sofà.

Recordo estar assegut a Montjuïc mirant Barcelona i plorant. No tenia on anar i emfeia molta vergonya. Em vaig obrir amb la Karla, una amiga que avui és la meva dona.

Li va obrir casa seva?

Sí, i amb el temps ens vam enamorar i ens vam casar. Amb el seu suport vaig poder reconstruir la relació amb el meu fill. Amagar la teva situació t’aïlla encara més. Temia que la gent em jutgés i se’m tanquessin portes; va passar el contrari. Demanar ajuda no és demanar diners: és explicar on ets i què necessites per avançar.

I què va fer amb el que havia après?

Vaig fundar Homeless Entrepreneur. Volia ajudar altres persones a recuperar la seva autonomia, no amb almoina, sinó reconnectant-les amb feina, oportunitats i persones que poguessin obrir portes.

Per ajudar-los primer cal saber qui són.

Així va néixer Voces: expliquen la seva història a les xarxes, què saben fer i què necessiten. Són els protagonistes, i no busquen fer pena, sinó connectar amb una oportunitat.

Funciona?

És sorprenent. En Javi ens va contactar des dels carrers de Madrid. Va explicar la història a Voces i va aconseguir feina en un restaurant. Temps després va tornar al programa per oferir feina a altres persones. Passar de demanar a oferir, això és tirar endavant.

Quins perfils els arriben?

De tota mena: dissenyadors, cuiners, empresaris, treballadors d’hotel... No s’ha de confondre ser i estar: estar sense llar no esborra la professió ni l’experiència. De vegades recuperen el seu ofici i d’altres comencen per un altre: consergeria, neteja, hostaleria... L’important és tornar a ser autònoms.

Hi ha qui fa mitja vida que és al carrer.

Feia més de 20 anys que el Ramón demanava davant una església de Tarragona. Va aconseguir feina, va deixar l’alcohol, va accedir a una llar i després va explicar la seva història davant d’universitaris.

N’hi ha prou amb trobar feina?

No. El fonamental és reconstruir una xarxa. Moltes persones han perdut la seva xarxa personal i professional i han de prendre de­cisions en el pitjor moment de la seva vida.

Què entén vostè per xarxa?

Persones. Algú que et recomana per a una feina, t’acompanya al metge o pensa amb tu quan ja no pots pensar.

Quin tipus d’ajuda marca la diferència?

De vegades una cosa molt concreta. Vam aconseguir mòbils i connexió per a persones sense llar al Mobile World Congress; i uns oftalmòlegs els van graduar la vista i van regalar ulleres a qui les necessitava.

Hi ha molta gent que vol ajudar però no sap com.

El primer és preguntar què necessita aquella persona. Pot ser una feina, un contacte, una habitació, ajuda legal, un currículum o temps. Tots tenim alguna cosa útil per a algú.

Quan ens vam conèixer el 2017, continuava portant el carrer a sobre.

Parlava amb agressivitat, reaccionava des de la ràbia. El carrer és molt violent. Prometia a tothom: “T’ajudaré, ho aconseguirem”. Ara sé que no puc salvar ningú: acompanyem cada persona fins on podem i al seu ritme.

El carrer el va canviar.

Ho vaig perdre tot, però vaig aprendre a valorar el que em quedava: qui era i el que sabia fer. Vaig convertir aquella desgràcia en una cosa útil, però hi ha gent que deixa de valorar-se i s’abandona.

Ha vist morir persones que ajudava.

Feia 16 anys que Juan Mascuñano vivia a la Gran Vía de Madrid i anava en cadira de rodes. Li vam aconseguir un pis.

I a partir d’allà?

Un amic meu amb pòlio pilotava planadors i vam portar en Juan a Toledo. Aquell dia va acabar pilotant un avió sense motor.

Què recorda d’aquell dia?

A la nit el vaig deixar a casa seva, el Juan era tan feliç! Aquella nit va morir. El Juan va passar del carrer al cel, literalment.

Va tornar a viure.

Per sortir del carrer no n’hi ha prou amb tenir sostre. Necessites feina, vincles, projectes, algú que t’esperi i alguna cosa per aportar.

Què puc fer per ajudar?

Seguir Homeless Entrepreneur a Instagram, @andrewfunkspain. Hi publiquem Voces: persones que expliquen què els passa i què necessiten. Si pots oferir feina o alguna ajuda concreta, posa’t en contacte.