“Ets cruel cada dia, no te n’havies adonat?”

Som cruels?

La crueltat és en l’origen de l’ésser humà.

I els animals no?

Són instintius: només l’humà és cruel. Hem anat sofisticant la nostra maldat, sense abandonar-la. Miri les cambres de gas, miri els drons...

La crueltat és...

“La crueltat és gaudir amb el patiment de l’altre i és condició humana”: Saramago.

Jo no soc cruel.

Ah, no? Segur? I el dia que et van preparar sopa... i no vas agrair-la?

Dona...

O vas dir: “Això ha quedat salat”. Això va ser una microcrueltat!

De debò? Si ens posem així...

Ets cruel cada dia, no te n’has adonat?

Ho retindré amb més exemples...

Hi ha jerarquies de crueltat, des del camp nazi, genocidis i tortures fins al bullying escolar... i les microcrueltats.

Exemples de microcrueltat, li demano.

No mirar als ulls a un cambrer.

Entesos.

O a la persona que en un semàfor t’ofe- reix un paquet de mocadors de paper.

Entesos.

Mostrar indiferència cap a qui pateix.

Entesos.

Queixar-te per una cosa que falta o falla, en comptes d’agrair i beneir el que hi hagi: “Que bona, aquesta sopa que has fet!”.

Ja ho he entès.

I mira als vells. No s’ha d’invisibilitzar. Un dia tu ho seràs. Tots contribuïm a aquesta crueltat quan prioritzem la joventut.

És cert.

I ets cruel si t’aprofites d’una persona que saps que no et dirà mai que no.

Déu és cruel?

Sí.

No ho ha dubtat gens.

Perquè Déu és fabulació humana. Des del diluvi universal, les crueltats divines no cessen. La crueltat és origen de la humanitat, com deia: és una pulsió que la cultura humana refrena... o estimula.

Potser és només una pulsió agressiva...

Naixem amb pulsió de mort,tànatos, una tensió psíquica... que pugnem per rebaixar-la a zero, exposant el cos: addiccions, agressions, homicidis o suïcidis.

Maltractem i ens maltractem?

També exposem el cos a carícies, a confiar i compartir: pulsió de vida, eros, compensatòria. Eros i tànatos, entremesclats: no hi ha amor sense dolor!

Sigmund Freud així ho va veure?

Sí, i va dir: “L’altre és una temptació per agredir-lo, explotar-lo, utilitzar-lo se­xualment sense el seu consentiment, robar-li, humiliar-lo, martiritzar-lo i assassinar-lo”.

Sembla el catecisme de Trump o Putin!

Freud, i després Lacan, ja van assenyalar la humaníssima temptació de danyar-nos mútuament.

Sort que algunes lleis ens desincentiven una mica.

Tot i ser la nostra arrel..., la crueltat no té per què ser el nostre destí.

Hi ha un antídot contra la crueltat?

Sí, la bellesa ètica i estètica.

En què consisteixen?

Condueix-te amb actes nobles... per ser la persona que somies ser, i agradar-te.

Alguna recepta per obrar noblement?

Sí: el “jo” dèspota s’ apaivaga amb amor.

Hi ha crueltats relacionades amb l’amor?

Ghosting (desaparèixer sense explica­cions), gaslighting (negar evidències a l’altre), love bombing (bombardejar l’altre amb atencions, il·lusionar-lo... i allunyar-se), bread crumbing (donar-li a l’altre només unes quantes minses engrunes de la teva atenció)...

Quin ventall de crueltats amoroses...

I encara queda la crueltat encoberta, la pitjor de totes: la indiferència! No fer cas a l’altre, que sentirà que alguna cosa ha fet malament... I si es queixa, el cruel va i diu: “Però jo... què t’he fet?”.

Res, o sigui..., el pitjor!

Tots necessitem que l’altre ens posi focus. Però... conrea el teu amor propi! Això és molt important.

Sempre.

Tu no ets el vàter de ningú! Un exemple: una dona que el seu marit ignorava, en consulta em va dir: “És com si la vida m’hagués girat l’esquena”. Jo només li vaig dir: “La vida?”.

La vida, no: un marit... no és la vida, la vida no és un marit!

Exactament. I pitjor és parlar-te amb crueltat a tu mateix: “No valc”, “soc lletja”, “estic gras”, “em critiquen”, “soc inútil”...

No ho farem. I després?

Marca els teus límits a tercers. I procura no ferir ningú. Val més que siguis hipòcrita i no facis mal a ningú... que no pas el típic sincer i cruel, és a dir, un malalt psíquic.