“Ajudar no és decidir per un altre com ha de viure”

Als 24 anys vaig guanyar una volta al món com a blogaire de viatges. En menys d’un any vaig visitar uns 60 països. Aquella experiència em va canviar.

Què va canviar?

Vaig continuar viatjant. No volia una vida convencional. Necessitava descobrir el món per mi mateixa. I viatjant sola vaig trobar molta més bondat de la que imaginava.

21 días : un programa molt exigent.

Moltíssim. Vaig passar 21 dies vivint entre prostitutes, d’altres amb jueus ultraortodoxos, amb refugiats, treballant com a criada per a gent molt rica… Eren mons radicalment diferents.

Com digeria vostè tot allò?

Amb dificultat. Acabava de rodar un programa i en començava un altre. El ioga es va convertir en el meu refugi, en una manera de regular-me i trobar una mica de calma.

Quina experiència la va impactar més?

Lesbos. Quan el patiment deixa de ser una xifra i et mira als ulls, alguna cosa canvia per sempre.

Ja no en tenia prou amb explicar-ho?

No, vaig voler ser útil des d’un altre lloc. A mi el ioga m’havia ajudat molt i vaig començar a preguntar-me si podia ser útil per a persones que travessaven situacions extremes.

Alguna vegada la seva implicació la va portar massa lluny?

Sí. A Lesbos vaig conèixer en Harud, unperiodista iranià refugiat polític. Enmig d’aquell caos ens escapàvem a prendre un cafè; era trobar una cosa bonica dins d’una situació desoladora.

I es van enamorar?

Això vam creure. El vaig ajudar a venir a Espanya i, quan va arribar, vam entendre que no era amor. Jo volia resoldre-li els papers, salvar-lo.

Ajudar pot fer mal?

Sí. Cal mirar des d’on ajudes: si pel que necessita l’altre o per sentir-te tu millor. Amb en Harud vaig aprendre que ajudar no és decidir per algú com viure la seva vida.

També s’ho va plantejar en un orfenat de Tanzània.

Allà vaig veure aquella porta giratòria de persones que arriben, creen un vincle amb els nens i desapareixen. Em vaig preguntar: ells necessiten que jo vingui tres setmanes o soc jo qui necessita venir?

A l’ Índia va trobar una altra contradicció.

Veia escoles de ioga plenes d’alumnes occidentals. Era tot tan pijo que els que netejaven pensaven que el ioga era d’elit.

Va organitzar una classe per a treballadors?

Sí. Alguns em deien: “És massa difícil”. La vaig adaptar i allà vaig entendre que volia portar-lo precisament on no arribava.

Allà va néixer Ioga sense Fronteres?

Allà va aparèixer la idea. Després vaig tornar a Lesbos, però aquesta vegada per oferir ioga a les persones refugiades durant un mes.

No resultava absurd arribar amb una estoreta on faltava gairebé tot?

Jo mateixa ho vaig pensar. Però vaig descobrir que, enmig de tanta incertesa, una hora de ioga al dia podia oferir-los un espai de calma i tornar-los certa sensació de control sobre el seu propi cos.

Xiomara va perdre els seus braços i les seves cames.

És una metgessa salvadorenca, una malaltia autoimmune va obligar a amputar-les. Avui és professora de ioga. Demostra que el ioga no pertany a un cos flexible, prim i perfecte.

Què va aprendre vostè d’ella?

A adaptar el ioga al cos i no pretendre que el cos s’adapti al ioga. Em va obligar a ser millor professora.

També porten el ioga a presons.

La primera vegada vaig entrar tremolant. Hi vaig trobar molta tensió, desconfiança i rebuig del contacte. Però quan les classes es mantenen en el temps, disminueix la violència i milloren les relacions entre ells.

I a Palestina? Es pot meditar sota una ocupació?

La realitat exterior no desapareix. Però al camp d’ Aida, a Cisjordània, oferir uns minuts de respiració i silenci quan al voltant tot és tensió pot obrir un petit espai interior.

No corre el risc de convertir-se el ioga en una anestèsia?

Sí, si es limita al meu benestar, la meva respiració, la meva meditació i la meva bombolla. Si em fa més conscient però no més sensible al patiment dels altres, és que alguna cosa s’ha quedat pel camí. Jo aposto per un ioga inclusiu i com a eina de transformació social.

Es pot viure de l’altruisme?

Cal posar fi a la idea que fer el bé exigeix precaritzar-se. Ioga sense Fronteres és una entitat sense ànim de lucre, però els que hi treballem cobrem un sou.

Què ha après acompanyant persones tan diferents?

Que ens necessitem. Ningú no surt completament sol d’un moment difícil. Però acompanyar no és salvar: és escoltar, ser-hi i saber també quins són els teus límits.