“Les vacances trenquen matrimonis”

Som al mes dels divorcis?

Sí. Setembre i octubre són mesos forts. Les vacances són un mirall: passem molt de temps junts, sense el refugi de la feina, i veiem de cara la realitat de la nostra relació.

Cada vegada ens divorciem més.

El divorci no és el problema, és el símptoma. La pregunta no és per què ens divorciem, sinó des d’on ens casem. Moltes vegades ho fem perquè és el que toca.

Com l’aborda una divorce planner ?

Des de l’àmbit emocional, legal i patrimonial. Primer ens divorciem del que crèiem que seria la nostra vida i, des d’aquí, intentem evitar batalles judicials.

Per què són tan rabiosos els divorcis?

Perquè arribem tard. Estirem tant la relació que quan prenem la decisió estem cremats. De vegades esperem que hi hagi una infidelitat per marxar sentint-nos víctimes i no culpables­.

I comença la batalla.

Sí, però en un divorci ningú no guanya: o guanyem tots o perdem tots. I quan hi ha fills, utilitzar-los per fer mal a l’altre em sembla una aberració, per desgràcia, molt habitual.

Vostè també es va divorciar.

Feia deu anys que estàvem junts, quatre casats, i feia temps que sabia que volia divorciar-me. Però els meus fills tenien un i dos anys i jo estava morta de por: no volia equivocar-me ni trencar la meva família.

I què va fer?

Vaig anar a un despatx i vaig sentir que era un expedient més. No és cap crítica: un advocat tramita un divorci. Però darrere d’aquell expedient hi havia la meva família i els meus fills, i jo volia saber què passaria després.

Culpava el seu marit?

Em col·locava com a víctima. Necessitava sortir d’allà, així que em vaig formar en mindfulness per entendre què estava passant­.

I què va entendre?

Que jo també era partícip d’una relació que no funcionava. Quedar-me en la ràbia era com prendre verí i esperar que es morís ell. Vam decidir deixar de ser parella i aprendre a ser bons pares.

El divorci judicial no basta?

No. Una sentència posa fi al matrimoni, però no necessàriament al vincle emocional. El veritable divorci arriba quan aquella persona deixa de governar les teves emocions.

Expliqui’m com treballa vostè.

Començo abans del divorci. Treballo durant unes setmanes aquella decisió i després planifiquem la part legal i patrimonial. Si ho fem bé, moltes vegades arribem a un acord sense necessitat de judici.

I aquí s’acaba l’assumpte?

No. Si hi ha fills, cal aprendre a relacionar-se. El pare i la mare deixen de ser parella, però continuaran sent pares tota la vida.

I com cal relacionar-se amb l’ex?

Cal deixar de parlar de “la meva ex” o “el meu ex” i parlar del pare o la mare dels meus fills. Sembla una ximpleria, però “el meu ex” et torna constantment a una història que va fracassar; com a pares continuen tenint un objectiu comú.

Atén més dones que homes?

Sí. I elles solen prendre la iniciativa del divorci. Moltes arriben amb por de trencar la família, fer mal als seus fills o penedir-se’n.

Massa culpa.

I massa exigència. Hem de treballar, criar, estar disponibles, fer-ho tot bé... Moltes dones han convertit l’ideal de bona mare en la seva pròpia gàbia.

Els homes s’hi resisteixen més?

Fins i tot en matrimonis que fa anys que estan morts, dormint en habitacions separades, es resisteixen a divorciar-se. Crec que emocionalment estan més perduts: em trobo homes que busquen en la parella algú que faci­ funcionar la casa, gairebé una figura materna­.

Les infidelitats causen divorcis?

Moltíssims. Però en realitat no en són la causa, sinó la conseqüència d’una relació que ja no funcionava i de la qual ningú no s’havia atrevit a sortir.

Com sortir del sentiment de fracàs?

Jo començo preguntant com era la relació entre els seus pares i què va aprendre de l’amor a casa. Solem repetir aquells patrons, incloent-hi el que esperem de l’amor.

Llavors, l’amor és pràcticament impos­sible?

Tal com el plantegem socialment, sí. Primer cal aprendre a estar bé amb un mateix i des d’allà decidir amb qui vols compartir la teva vida, no buscar algú que ompli els teus buits.

Hi ha molts fills de divorciats.

Sí. I molts em diuen: “Tant de bo els meus pares s’haguessin divorciat abans”. El “no em divorcio pels meus fills” és por i culpa. Els fills aprenen de la relació que veuen: val més un bon divorci que un mal matrimoni.

Què ha après després de tants divorcis?

Que no s’ha d’aguantar. Cal estimar, i quan ja no podem fer-ho, saber anar-nos-en abans d’arribar a l’odi.