“Sense il·lusió compartida la vida acaba sent un mer tràmit”

Una fàbrica Volkswagen ara fabricarà armes israelianes?

La planta d’ Osnabrück, sí. Molts alemanys assistim atònits a la nova cursa armamentística que iniciem... Una altra vegada!

La derrota de la II Guerra ja no els funciona com a vacuna antibèl·lica?

Depèn de l’edat que tinguin. Els de més de 80 anys estan espantats: “Anar contra Rússia, una altra vegada... Esteu bojos!”, diuen.

En canvi els joves no es queixen?

Aquesta és la regla dels 80 anys. Són les tres generacions que han de passar abans que un país oblidi una guerra. Han passat ja des que vam perdre la II Guerra Mundial i tenim Pistorius, el nostre secretari de Defensa, que jo anomenaria de Guerra, amb el dels EUA tractant de matar iranians.

Fabricar armes acaba sent més important que mantenir la pau mateixa?

Sovint el procediment acaba substituint la finalitat per a la qual es va crear.

Per què està contra el VAR en futbol?

D’això estic parlant. Potser el futbol no és emoció, implicació de grans grups que comparteixen colors, tensió...?

Suposo, sí.

I el VAR, en canvi, no és només una màquina que diu si la pilota ha passat la línia o no o si hi ha hagut fora de joc o no?

En teoria és per ser justos en l’arbitratge.

Però per a què és el futbol? No és emoció, joc, festa? Qui va a un estadi amb milers d’aficionats del seu equip a veure com una màquina decideix un partit?

És una manera de veure-ho.

Entra una nena de vuit anys; compra una hamburguesa amb els seus estalvis, i li cau sense voler. Plora. Vostè és el dependent i n’hi vol regalar una altra, però el sistema informàtic i les regles de l’empresa –la constel·lació de normes– no el deixen.

Les normes es mengen la humanitat?

Hi va haver un escolar a Cortina d’Ampezzo que anava a agafar el bus mentre queia la neu i feia un fred insuportable. Però era durant els Jocs Olímpics i havien apujat el preu del bitllet.

Al final, les festes les paguen els locals.

El xofer li va dir que el seu tiquet no servia i el xaval va voler donar-li dos bitllets que portava dels d’abans per pagar.

No era un mal tracte.

Però el sistema –la constel·lació– no ho permetia. El conductor no podia admetre diners i la criatura no tenia targeta de crèdit. Així que es va quedar sense pujar i per poc no mor congelat.

Aquí han multat fa poc un veí per arreglar el carrer pel seu compte.

O fixi’s en els exàmens. El professor acaba seguint barems de puntuació rígids i programes que no li permeten ajudar cada alumne segons la personalitat de cadascú. Al final sol guanyar el sistema.

No era la seva burocràcia prussiana (o kafkiana) un altre exemple? I avui ho és la UE?

El que em temo és que aquest excés regulatori, de constel·lació de normes, liquidi la il·lusió, l’energia de fer coses junts, cooperar, crear... L’energia social.

Com la definiria?

Jo començaria dient que sense aquesta il·lusió compartida la vida acaba sent un simple tràmit. En canvi, si comparteixes l’energia social d’emprendre i conviure junts, res és comparable a la il·lusió de viure.

Pot ser més precís en el concepte?

La vida és sentir energia. És el plaer de sentir-se viu quan t’il·lusiones amb el teu equip, amb la teva ciutat, amb la teva gent.

Vostè no ho anomenava ressonància?

Era mirar als ulls d’una persona en comptes de la pantalla del mòbil. Però sovint aquesta connexió la talla el tràmit al qual acabem servint i perdem així la il·lusió de viure. Eres un membre de l’equip i acabes sent algú que compleix la norma perquè, si no, et multen.

Per què el preocupa tant?

Perquè perdem vida, però també perquè se n’aprofiten els populistes que prometen acció ja i sense embuts donant aquella il·lusió d’aconseguir alguna cosa, però falsa.

Massa tràmits i bla -bla -bla, diu el líder populista: jo us dono acció ja.

Ofereix solucions immediates, senzilles... i falses. La complexitat de la realitat no se soluciona reduint-la, sinó desentranyant-la en etapes en comú.

Com fer previsible, legal, un país sense reduir-lo a una constel·lació de tràmits?

Pensi en la música. Jo toco l’ orgue en una església. Segueixo la partitura –les normes són necessàries– però no em limito a seguir-la com un robot. Intento improvisar, millorar, captar l’ànim de la meva gent en cada situació... i tocar amb ells. Almenys ho intento... No sé si ho aconsegueixo.

Algun consell per a la ressonància?

Eviti tractar amb màquines i pantalles sempre que pugui i parli amb dependents, cambrers, amics... Connecti’s amb els seus veïns i veurà que el seu dia a dia i la seva il·lusió per viure millora.