“De vegades penso que som una aberració en l’arbre de la vida”

Descrigui’m el seu món.

Als 30 em vaig construir una cabana de tova a Paonia, en una vall de pomeres i vinyes, on vaig viure nou anys.

Allà escrivia.

Sí, i al capvespre pujava fins a un rierol encaixonat en un congost boscós i pescava fins que es feia fosc. De vegades passava una òliba, apareixia un cérvol o un ós m’observava.

La seva església?

Sí. El so d’un rierol, el frec del vent a la galta, els còdols sota els peus, un blauet. Aquesta és la meva espiritualitat.

Vostè és un poeta aventurer?

La poesia és important al meu món. En el meu primer encàrrec, fa més de 30 anys, em vaig emportar a l’ Himàlaia un llibret de poesia de la dinastia Tang. En quatre versos et fan pujar a una muntanya coberta de boira i et trenquen el cor.

Aquella aventura va acabar en tragèdia.

Baixàvem en caiac per un riu de l’Himàlaia, quan el riu va créixer i un home va quedar atrapat enmig d’uns troncs. Vaig intentar mantenir-li el cap fora de l’aigua mentre buscàvem com podíem treure’l. Va morir als meus braços. Estava de viatge de noces.

Què és per vostè tornar a casa?

Bona part del que escric tracta d’això. Els meus personatges intenten tornar a casa. Hig, a La constelación del perro , es juga la vida per mantenir el cor obert i trobar amor i comunitat.

I vostè, on deixa la motxilla?

Viatjo molt i m’encanta tornar amb la meva dona a aquell flux constant d’amor. Tornar als llibres, a la llum, a les muntanyes.

Però necessita tornar a marxar.

Tinc una ànima inquieta. Un dia em vaig comprar un cavall i vaig recórrer més de 600 quilòmetres fins a Wyoming; un altre vaig aprendre a volar, em vaig comprar un avió vell i el motor es va parar.

Comença a semblar un costum.

Vaig girar-me cap a la meva dona: “Ens hem quedat sense motor. Hi ha un aeroport força sinistre allà davant, crec que hi arribarem”. Va contestar: “Bona idea”. Llavors vaig saber que m’havia casat amb la dona adequada.

També es va embarcar amb uns ecopirates cap a l’Antàrtida.

Va ser un dels meus viatges preferits. A Melbourne m’esperava un vaixell negre amb bandera pirata. L’artista de bord era un Àngel de l’Infern d’ Amsterdam. Em va portar a la meva llitera i em va dir: “Dorm vestit”. Així vaig comprendre que allò anava de debò.

Volien salvar les balenes.

Sí. Camí de l’ Antàrtida van soldar una enorme fulla d’acer al vaixell per obrir esvorancs als baleners japonesos. Navegàvem entre gel i onades de més de deu metres. Era terrorífic.

Què el va impressionar més?

Que els 44 tripulants estaven disposats a morir per salvar una balena. Això em va commoure profundament.

I vostè per què es jugava la vida?

National Geographic em va fer signar que jo era observador, no participant. Al cap de pocs dies em van nomenar nedador de rescat. Em vaig assilvestrar molt de pressa amb aquella gent perquè creia en el que feien.

Després va arribar una cala ensangonada.

A Taiji, al Japó. Havien matat desenes de dofins i en quedaven uns dotze atrapats després d’haver sentit morir les seves famílies. Vam entrar remant i vam formar un cercle al voltant d’ells i vam resar aterrits.

Què va passar?

Un dofí nadó va treure el cap de l’aigua i em va mirar. Al principi tenien por, però es van tranquil·litzar, com si entenguessin que havíem anat a ajudar-los. Jo sabia que aquell petit moriria al cap de mitja hora. Vaig sentir que em demanava que li donés veu.

Què va entendre en aquella mirada?

Que les altres espècies no tenen veu en el que fem amb aquest planeta i que donar-n’hi una és una responsabilitat sagrada. Després d’allò, durant setmanes la meva dona dormia al meu costat i jo em quedava plorant.

Després de tot el que ha vist, està decebut de l’ésser humà?

De vegades penso que som una aberració en l’arbre de la vida. No entenc la nostra ceguesa, la nostra voracitat, la nostra avarícia. Tenim una ment extraordinària i, en canvi, destruïm espècies que no poden defensar-se. Per mi això és un pecat.

Com conserva l’alegria?

Ho vaig aprendre dels ecopirates. Sabien perfectament què estava passant als oceans, i tot i així tenien una alegria de viure extraordinària. Atacaven els baleners amb la Cavalcada de les valquíries pels altaveus a tot volum i fins i tot vam organitzar un concurs d’haikus.

L’alegria també és resistència?

Sí. Cuidar-nos, explicar-nos històries, treballar braç a braç, cantar i riure ens fa més forts davant aquests reptes enormes. Si perdem l’alegria, ens quedem arrupits de desesperació i no fem res. Crec que també tenim la responsabilitat de l’alegria.