Pausa i hidratació a la Generalitat

En política no és possible acceptar l’herència a títol d’inventari. No queda cap altra opció que suportar el llegat rebut. Una vegada ungit president, un passa a ser responsable de tot allò que passi a partir de llavors. És cert que es pot distreure el públic durant un temps insistint en la irresponsabilitat dels predecessors. Però és un argument de metxa curta. Com una bengala llançada al cel.

Així va passar amb Artur Mas quan va arribar a president a finals del 2010. Tot just asseure’s al despatx presidencial se les va haver amb la quimera d’una Generalitat tècnicament en fallida a què es van sumar les exigències d’austeritat imposades per Brussel·les. De resultes de tot plegat, l’executiu de la Generalitat acabat de néixer va passar a ser el de les retallades. El relat pedagògic per posar en context la dramàtica situació financera de l’Administració heretada va servir de poc. Governes? Aguanta! La necessitat d’escapar-se del marc mental de les tisores i les retallades va ser una variable, tot i que no l’única, per explicar el que va venir després.

Salvant les distàncies, no poques, hi ha alguna semblança amb el present. Salvador Illa va heretar fa escassament dos anys una administració inoperant, uns serveis públics molt estressats, unes infraestructures de mobilitat col·lapsades i una realitat demogràfica que genera noves problemàtiques sobre les quals no fa falta insistir.

L’ara president va prometre que amb treball i gestió totes aquestes coses millorarien substancialment. I sent cert que dos anys no són res en un despatx, ho és també que al carrer és molt de temps. De manera que ja no s’atenen raons sobre responsabilitats pretèrites. Qui mana aquí? Illa? Doncs per a ell els vituperis i la culpa.

Quan les coses es comencen a complicar pel pas del temps i els errors propis, els governs necessiten pauses d’hidratació. De manera que Salvador Illa ens va regalar dilluns una conferència per aixecar l’ànim. I com dicta el protocol d’un esdeveniment d’aquestes característiques quan se celebra a mitja legislatura, el missatge que es volia comunicar era el d’aquell famós Superratolí del passat: Ja hem fet grans coses! Però no se’n vagin encara, encara hi ha més!

Qui mana aquí? Illa? Doncs per a ell els vituperis i la culpa

El discurs polític és poesia, però la gestió es fa en prosa. La mala notícia per a Salvador Illa és que ni tan sols al millor dels escenaris, és a dir, encertant en les polítiques –cosa que cal veure–, podrà recollir grans fruits al terreny de la gestió en el curt i mig termini. Per centrar-nos en una sola qüestió a títol d’exemple: pots posar aire condicionat a les escoles, però no canviar substancialment la política educativa. Per al segon necessites temps i un govern amb forts suports parlamentaris que et permeti abordar el conflicte que serà inevitable si de debò vols canviar les coses. La política d’avui no proporciona cap de les dues coses.

Aquestes coses les saben els governants. Com saben també que si la prosa de la gestió es fa bola i no hi ha manera de fer-la lluir, cal provar amb la rima del discurs, si és possible consonant, que és la més lluïda i la que s’entén millor. Jugar un altre partit: el de les emocions. Artur Mas, que també va guanyar les eleccions prometent reformes i millor gestió que el tripartit, va escapar de l’atzucac de les retallades amb el dret a decidir.

Illa té en la confrontació amb la ultradreta un guió semblant per alleujar la pressió sobre els resultats tangibles en l’àmbit dels serveis públics, que trigaran a arribar cas de fer-ho. Per això l’ombra de la ultradreta, i en particular la de Sílvia Orriols amb només dos diputats, guanya cada vegada més protagonisme en el discurs presidencial. Amb un hipotètic triomf de la dreta i la ultradreta a Espanya el marc seria ja complet per poder plantejar el dilema emocional a l’electorat: Illa, la democràcia i la Catalunya inclusiva de sempre o l’autoritarisme dels radicals.

No és mera tàctica. Illa és un home compromès amb l’humanisme i la seva preocupació per l’ascens de discursos de vegades incompatibles amb aquesta tradició és sincer. També ho va ser el salt que va fer Artur Mas de l’autonomisme al dret a decidir. Succeeix que s’ajunten la fam amb la gana. El que un creu amb el que un necessita. Sigui per escapar de les retallades, sigui per dissimular la impossibilitat d’assolir o accelerar les millores que s’han promès.